D'acord, hauria de ser una anècdota, una simple anècdota sense més transcendència. Només és un partit de futbol, i només una xiulada. Sense violència, sense insults, sense agressions, només una xiulada. Però el que en qualsevol país normal (entenc "normal" com a "democràtic") no passaria de ser un fet anecdòtic més o menys tan digne de comentar com d'oblidar, a Espanya sembla que sigui sinònim de terrorisme en massa. En cas contrari, no s'entén que el Consejo Superior de Deportes amenaci amb mesures judicials individuals contra els xiuladors de la final de la copa del rei de futbol, a banda de tota mena d'accions contra els clubs.
A veure. Em costa imaginar una bateria immensa de càmeres prenent imatges de tot el públic assistent i comparant les cares de tota persona en actitud de xiular amb les bases de dades policials o, ja posats, de Facebook i d'Instagram, per mirar d'identificar-los, un per un. I un cop identificats, què? desenes de milers de denúncies als jutjats? Com que ja tenen poca feina... I pel que fa als clubs, quina responsabilitat tenen ells sobre els comportaments individuals? En fi, que tot plegat sona a absurd; a tan absurd com intentar apujar tant el volum de la megafonia com per ofegar els xiulits.
Insisteixo, una xiulada a l'himne o al monarca, tant li fa, és només això, una xiulada, una manifestació de la llibertat d'expressió. Encertada o no, segons cadascú, però llibertat d'expressió. Res més. Ni agressió, ni violència, ni terrorisme, ni res de res. Llevat, això sí, que vulguem qualificar les expressions que no ens agraden amb els delictes. Segur que no deu ser aquest el cas, perquè aleshores estaríem parlant de dictadura, i ja sabem que els mateixos que es veuen a venir una xiulada memorable, el proper dissabte, són els grans defensors de la llibertat en àmbits com la llengua a l'escola, posem per cas. Només faltaria.