Hi ha xifres que ofenen i que indignen per tot el que representen. Podem parlar de les que dibuixen la distribució indigna de la riquesa, acumulada en massa poques mans, de taxes de desnutrició infantil, de pobresa a casa nostra... Fet i fet, hi ha una enorme quantitat de xifres que haurien de commoure consciències però que ens deixen indiferents, per rutinàries i repetides.
Aquests darrers dies n'hem sabut una altra, d'aquestes xifres: 5.500 milions d'euros. Justament el que pot arribar a costar el rescat de les deficitàries autopistes de peatge madrilenyes i que pagarem entre tots, ens agradi o no. Aquesta xifra, perquè la situem com cal, és el pressupost anual d'educació, universitats incloses, de la Generalitat de Catalunya.
Però més enllà, fins i tot de la xifra, hi ha la pregunta de qui va decidir que calia fer un seguit d'autopistes de peatge paral·leles a autovies gratuïtes o, si voleu, quin tipus de contracte es va signar que deixava els possibles guanys en mans privades i les pèrdues amb càrrec a les nostres butxaques. La resposta és prou evident, si repassem la llista d'empreses i bancs que hi ha al darrere. Els de sempre, els bancs rescatats, les empreses que saben què és Castor i algun que altre gran banc català, de propina.
Mentre nosaltres paguem per moure'ns per carreteres mig decents i fem mans i mànigues per tirar endavant un sistema educatiu mínimament digne, a pocs quilòmetres d'aquí es regalen els diners als amics i companys de sempre. Fins quan? Molt em temo que pels segles dels segles. És el costum.