Vuitanta per cent. Aquesta xifra és una de les que més es van repetir ahir en els resums informatius de la conferència política d’Oriol Junqueras. Una xifra extraordinàriament ambigua, que es mou entre el percentatge que més o menys tothom accepta com la població que voldria un referèndum d’independència acordat, i la que representaria una majoria clara i indiscutible d’independentistes, als ulls del món.
Ja fa dies, potser massa i tot, que es parla d’eixamplar la base de l’independentisme, fins i tot escoltant alguns cants de sirena de molt incert destí. Sigui com sigui, aquesta constatació implícita, o explícita en alguns casos, que no som la majoria que sovint se’ns ha volgut vendre va ganyant terreny en el discurs polític.
Algun dia, la història, amb la seva perspectiva, jutjarà aquests darrers anys i estic força convençut que, passats pel garbell de les xifres, acabarà dient que les dues darreres eleccions van donar una majoria parlamentària que en cap cas no suposava la mateixa majoria social -especialment en el cas d’unes eleccions que es van anunciar com a plebiscitàries- i que ja fa temps que hauria calgut la reflexió que ara mateix sembla que s’estigui fent, i no aquella mena de joc dels disbarats per veure qui la fa més grossa i qui es rendeix l’últim. Potser aleshores entendrem que som els que som, i ni un més, i no en som prou; una evidència que pocs han anat dient i que s’ha anat silenciant, amb lectures dels resultats molt partidistes i poc reals.
Algun dia, la història passarà factura i cobrarà a cadascú allò que li pertoca. Si no fos pel drama dels presos i dels exiliats, potser el preu de jugar amb les il·lusions i esperances de tanta gent encara seria més alt. En qualsevol cas, quan aquest moment arribi, no sé jo si en sortirem gaire ben parats.