Ja tenim convocades les eleccions del 27 de setembre. Després de mesos de debats a voltes fructífers i de tant en tant absolutament evitables, arriba el moment de votar si volem ser independents o no. I no perdem de vista que, de fet, el que fem és una doble votació: la primera, per escollir la composició del nou Parlament, i la segona -i aquesta sí que és ben bé allò d'una persona un vot- per deixar clar si hi ha una majoria de votants, o no, a favor de la independència.
En el primer cas, ja sabem com va la llei electoral, i el repartiment d'escons i tot legat. En el segon, i com sempre passa amb els referèndums, el triomf o la derrota es mesuren en nombre total de vots. Qui en treu un més que l'altra opció, guanya. I això ho entén i ho accepta tothom que viu en un sistema democràtic.
El 27 de setembre, doncs, cometríem un greu error si penséssim que amb una majoria parlamentària ja fem, perquè no serà veritat. Cal guanyar en vots, i la majoria de diputats vindrà sola. Només si no perdem de vista aquest principi podrem guanyar, una opció possible, però ni de bon tros segura.
A partir d'ara, que tothom faci allò que consideri que ha de fer, que es manifesti, que faci campanya, que expliqui coses, o que guardi silenci i escolti. Però sobretot, per damunt de tot, que el dia 27 no falli. Perquè aquest cop sí que el resultat només depèn de la majoria de nosaltres i de la suma de cadascun dels nostres vots individuals, siguem d'on siguem i vivim on vivim.