per en 10 D'octubre 2016
429 Vistes

On és el límit d'allò que un pot dir en públic?  O si voleu:  cal que tot allò que es diu sigui políticament correcte?  Si fem cas del que apareix publicat als mitjans, hauríem de concloure que abans de fer públiques unes paraules, cal mirar-les amb lupa, si no és que volem haver d'acabar rectificant-les.  D'exemples en tenim a dojo.  I francament, ja em cansen tantes matisacions posteriors per mirar de fer veure que no s'ha dit allò que s'ha dit.

Sense entrar en el contingut de les paraules pròpiament dit, perquè aquest seria un capítol a banda, sona a insult als lectors corregir allò que s'ha dit i fer-ho amb l'argument que o bé s'ha malinterpretat tot, o bé el periodista no va fer com cal la seva feina.  Cert que hi ha ocasions en què això passa.  Però la gent del carrer, que en el fons no som tan imbècils com algú es pensa, ja sabem veure -o ensumar- quan ens estan aixecant la camisa mirant-nos de fer passar bou per bèstia grossa.  El problema és quan les paraules, posades una darrere l'altra, diuen el que diuen.  I punt.  Potser el problema no són tant les paraules -que també-, com la ment que les pensa.

D'exemples del que estic dient en trobaríem tants com voldríem.  Un cas ben proper és la recent i polèmica entrevista a "El País" del conseller de Cultura de la Generalitat.  No entraré a valorar ni les declaracions, ni els comentaris, ni les justificacions.  Cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions.  Només vull presentar aquesta entrevista com a exemple de que acabo d'exposar.  O si voleu marcar més distància, perquè hi ha fenòmens que són universals, penseu en moltes de les paraules de Donald Trump i en com ha hagut de sortir, tot sovint, a matisar-les o a esmenar-les.

Arribarem algun dia a poder llegir declaracions polítiques sense haver de dubtar permanentment de si diuen o no determinada cosa, si les hem entès bé o no, o si són el que semblen?  Personalment, no sóc gaire optimista al respecte.

Publicat a: Actualitat