Això de viure sempre té un final dramàtic i ben conegut, tot i que mai no és plat de gust quan arriba. La mort d'algú que estimem sempre ens deixa buidor, enyorança, pena. L'absència sempre és una sensació desagradable, per més que sabuda, tot i que mai esperada.
Avui fa un any se'n va anar algú que encara tenim ben present, algú que ens va deixar aquests sentiments de buidor, enyorança i pena, a banda d'una ràbia intensa perquè la seva va ser una mort totalment evitable, amb un mínim de competència i de responsabilitat clínica d'una sèrie de metges que el van abandonar massa abans d'hora i que li van acabar infringint un patiment inhumà. Però avui, també fa un any que la persona que va compartir amb ell tota una vida d'alegries i de penes, la Teresina, va pronunciar la frase que millor pot definir què és una vida en plenitud. Quan la mort ja havia senyorejat per aquella habitació d'hospital, senzillament va dir: "la de coses que es perdrà". Buidor, enyorança, pena, ràbia, dolor intens, però per damunt de tot, una magnífica i sincera exaltació de la vida.
Faríem bé, davant de les circumstàncies més adverses, fins i tot davant de la mort, d'escoltar les paraules d'aquells que ens estimen i valorar com cal tot allò de meravellós que la vida ens ofereix i que cal explorar al màxim, fins al darrer alè. Avui, fa un any, vaig començar a aprendre aquesta gran lliçó, i des d'aleshores, sempre hi ha hagut qui me l'ha anat recordant, d'una manera o altra.