Hi ha imatges d'una potència extraordinària. I també hi ha frases, sovint breus, que diuen molt, amb molt poques paraules. Una bona mostra la tenim en la visita que fa un parell de dies va fer el Papa Francesc a Auschwitz, un nom que, sense dir res més, ja causa pànic i vergonya.
Com és habitual, hi ha molt poques imatges d'aquesta visita, però una figura blanca, solitària, entrant a aquell espai de terror, impressiona. Llavors podem llegir la crònica del circuit de la visita i no ens costa gaire posar-hi imatges. Què devia passar pel cap del Papa durant aquesta dura passejada? Ell va viure la guerra i els horrors del nazisme, però la capacitat evocadora de trepitjar el lloc dels fets, ara buit, supera qualsevol narració.
Com s'enfronta un home de Déu, un home de pau, al record del mal absolut? No ho sé. Em costa imaginar-ho, perquè si per a qualsevol persona és dur imaginar segons què, quin remolí de sensacions no ha de sentir algú com ell?
Una visita a la memòria de l'horror hauria se ser obligada. Potser així, ens ho pensaríem dos cops abans de fer segons què o de tractar a alguns d'alguna determinada manera. Una frase, una de les dues que Francesc va escriure per deixar constància de la seva visita, segurament ho pot resumir tot: "Senyor, perdó per tanta crueltat".
Potser val la pena recordar el començament del Salm 130 que es va recitar durant la visita, tant si s'és creient com si no: "Des de l'abisme et crido, Senyor; Senyor, escolta el meu clam; escolta, estigues atent al meu clam que et suplica. Si tinguessis en compte les culpes, Senyor, qui es podria sostenir?". Una crida al perdó per part d'algú que no hi té cap culpa. Una lliçó per aprendre.