Demà, Sant Jordi. Ahir, i sobretot avui, tota mena d'actes institucionals, oficials i formals per donar el tret de sortida d'aquesta diada tan nostra i tan singular. A la vista de tots aquests actes que ahir ja van treure el nas per les pantalles i pàgines de tots els mitjans, i que avui en capitalitzaran bona part dels titulars (amb permís del Madrid-Barça de demà, evidentment), penso que és una bona ocasió per demanar-nos de què serveix tanta parafernàlia oficial.
Per raons diverses, i més sovint per força que de grat, he assistit a alguna d'aquestes cites que de tant en tant i per motius ben diversos, alguns fins i tot tan menors que esdevenen absurds, es fan arreu i que apleguen el bo i millor de la classe política i, amb una mica de sort, cultural i literària (em centraré en el cas que ens ocupa) per a major glòria seva, en un exercici d'autocomplaença que sempre, absolutament sempre, acaba resultant excessiu, per no dir directament innecessari.
Potser és que sóc molt innocent, però penso que les activitats i els recursos públics han de tenir com a destinatari principal la ciutadania, en general. I en el cas de la cultura, han de servir per posar-la a l'abast de tothom. Justament el contrari que va passar ahir i passarà avui. Si em permeteu, malament rai quan els representants polítics i els agents culturals -els oficials, nomenats com a tals tot sovint per la classe política del moment- ja tenen prou amb posar davant les càmeres amb el somriure postís de la ignorància, i la convicció que ells són els autèntics actors i protagonistes del dia, o quan els suposats intel·lectuals (escriptors, editors...) reten homenatge, gairebé feudal, als amos i senyors de torn.
La part bona de tot plegat, enguany, és que demà, Sant Jordi, tota aquesta colla deixarà espai a tothom que sortirà al carrer, amb roses i llibres, de bona fe i amb ganes, a fer l'autèntica i incomparable diada; i tot plegat serà més festiu i més real.