Ja fa uns quants anys que Foix, poeta sempre per descobrir, va escriure aquell ver magnífic i lúcid "m'exalta el nou i m'enamora el vell". Des del primer cop que el vaig llegir, aquest vers se'm va instal.lar a la memòria, com una tornada enganxosa que no et pots treure del cap i que de tant en tant reapareix, per sorpresa i, aparentment, sense venir a tomb de res.
Viure, aquesta cosa tan àmplia i tan complexa, potser, també es pot resumir en el vers de Foix. Vivim una realitat que ens enamora, antiga, permanent, sòlida, que ens aporta seguretat, identitat, valor perdurable i imprescindible per a una existència estable, però alhora tenim una altra vida feta de moments irrepetibles, de fets puntuals, de descobertes, d'adrenalina, de novetats, que assaona la realitat amb un toc d'exaltació, de curiositat, d'excitació fins i tot, per trencar rutines i aportar-nos novetats i coneixences.
El vell i el nou. El seny i la rauxa. Allò que és durador i la sorpresa puntual. A l'equilibri entre un i altre podem trobar la clau de la felicitat, o d'una vida farcida d'històries per recordar, rica en sensacions i, al capdavall, satisfactòria i plena. A les portes de l'estiu, és bon moment per retrobar les paraules el poeta.