Ja ha passat Cap d'Any i ja ha passat el discutible espectacle de les campanades, una cita anual amb la caspa i l'excentricitat que navega entre el desig de modernor que ens presenta TV3 des de Barcelona, a l'espectacle ranci de TVE, passant per la cursa particular que mantenen algunes televisions privades, a veure qui aconsegueix més centímetres de carn a la vista, totes elles des de la Puerta del Sol, centre de l'univers per una nit, pel que sembla. Una manera un tant depriment de tancar i obrir anys, no ens enganyem.
Enguany hem assistit a una competició molt particular entre les transparències de Cristina Pedroche, que pràcticament competia contra ella mateixa (contra el seu model de l'any passat, de fet) i la llenceria d'un lamentable quartet de Tele 5, decidit a prendre-li el protagonisme a la de Vallecas. Això sí, intercalant entre tres dones un xitxarel.lo en calçotets, no fos dit. El resultat? una nova exhibició de masclisme televisiu, gràcies al pas del vestit més propi de les gales de premis musicals ianquis que d'un programa de televisió de gran audiència, al model de presentadora amb poca roba, directament. El pas següent? sempre ens quedarà l'estriptis al ritme de les campanades. Tot arribarà.
Que en som d'hipòcrites. Ens passem la vida criticant els vells calendaris de taller amb dones lleugeres de roba i aplaudim espectacles com aquests, per no parlar dels infumables anuncis de colònia. És el masclisme més absolut i més quotidià, el que no pega ni mata, però que fa un mal terrible. És la dictadura que gairebé ni es nota, però que dia a dia va tornant la dona al tancat d'on mai no hauria hagut de sortir. Per cert, em sobta la condescendència general amb el lamentable espectacle de Cap d'Any. Ben poca cosa he pogut trobar, a banda del rànquing de les audiències.
Us recomano aquest petit vídeo que ja fa dies que corre per Internet, perquè potser després de veure'l entendrem una mica millor què s'amaga darrere de la televisió de la llenceria vermella, de les transparències impossibles, o de la publicitat de perfums que tant ens agraden.
En això, nosaltres també som una mica diferents. Igual de mediocres i previsibles, si voleu, però no tan cutres.
