El diccionari defineix vergonya com el "torbament de l'ànim per una falta comesa, per una humiliació rebuda". I justament això és el que sento, no per cap falta comesa, penso jo, però si per una humiliació rebuda, quan veig les imatges dels refugiats que intenten trobar, a Europa, un lloc on viure, i no un tros de terra on caure morts, que és justament els que sembla que els esperi.
Vergonya d'una Europa que es proclama lliure, rica, democràtica, solidària, justa... i no sé quantes mentides més, però que permet, amb absoluta indiferència per part dels seus dirigents -diguin el que diguin- que milers i milers de persones, nens i ancians inclosos, sobrevisquin o vagin morint abandonats a la seva sort sota la pluja, amb fred i enmig del fang, sense un sostre on aixoplugar-se ni uns mínims per a subsistir (i no parlo de subsistència digna, sinó se simple supervivència). Quina meravella.
Aquesta fantàstica Unió Europea que va néixer d'una guerra terrible, ara mira amb supèrbia i indiferència aquells que pateixen allò que en teoria havia d'evitar. Però tant li fa. Què són uns quants centenars de milers de refugiats de guerra, comparats amb la placidesa benestant del buròcrates? Doncs poc més que una imatge inevitable a les televisions. Res més.
Ni rastre d'humanitat, de sensibilitat, de responsabilitat, de dignitat, ni de decència. Només, en el millor dels casos, una injecció d'uns quants milions d'Euros a Turquia o a la resta de països que dibuixen una macabra frontera, perquè faci, de tap i evitin que tota aquesta colla de moderns miserables torbi el nostre confortable son.
Vergonya. Molta vergonya davant la resposta oficial d'aquells que diuen que ens governen. Potser sí, que com més lluny millor de tanta humiliació consentida i intolerable. Almenys així deixarem de ser-ne còmplices.