A poc a poc, gairebé sense adonar-nos, anem perdent la capacitat de fer coses per nosaltres mateixos i anem necessitant més i més estímuls i ajudes externs per a gairebé tot.
Podríem anar repassant tota mena de diagnòstics mèdics que gairebé només serveixen per vendre determinats medicaments, o la llarguíssima llista d'aliments reforçats amb algun que altre element que ens ajuda a tenir més energia, a combatre l'estrenyiment, a augmentar la nostra memòria o a tenir els ossos més forts.
No fa massa, i en resposta al ritme cada cop més frenètic de la societat, va sorgir allò de l'slow food, en oposició al fast food. Ben bé va ser el descobriment de la sopa d'all: menjar sense pressa, gaudint del menjar, de la companyia i de la sobretaula. Tot un invent, vaja. Ara, una volta més de cargol a aquesta idea, que ens arriba des de Noruega; l'slow tv, una tele sense acció que causa furor. No és nova la proposta, perquè alguna que altra cadena que només ofereix les evolucions d'uns peixos en una peixera o un foc a terra encès ja existien, però en forma de canal amb continguts i programació ben organitzats sí que és novetat.
Ara resulta que fins i tot la calma ens ha de venir no ja de fora, sinó directament de la televisió. Però com que no tot es pot aconseguir via tele, quan trigarem a veure slow cars, que no puguin passar de 30 km/h, o slow films, pel.lícules que es facin eternes o, sobretot, slow running, que serà alguna cosa com córrer lent (això serà digne de veure).
Realment, tant hem perdut la capacitat de generar calma nosaltres mateixos? Segur que ja no sabem aturar-nos, deixar el ritme frenètic amb què vivim habitualment per retrobar un llibre, un paisatge, uns amics, un disc, o el senzill plaer de badar? Segur que sí que en sabem, encara, per més que la calma estigui esdevenint un article més de consum i, per tant, de venda a telebotigues.
