Avui, finalment, eleccions als Estats Units. I remarco Estats Units perquè si hem de fer cas del seguiment mediàtic que estan tenint des de fa setmanes, podria semblar que el que es tractés d'elegir fos l'alcalde de cadascun dels nostres pobles, ciutats o viles. D'acord que és la primera economia mundial, però potser n'estem fent un gra massa.
Sigui com sigui, aquestes eleccions són un bon reflex de l'esgotament de models a la política occidental. D'una banda tenim una candidata, Clinton, que representa el poder polític de sempre. Dona d'expresident i amb una dilatada carrera política, ningú li pot negar un coneixement profund de la maquinària que fa rutllar la Casa Blanca i el país sencer. D'altra banda, un candidat, Trump, que ben bé podríem dir que representa el liberalisme econòmic més salvatge. Empresari, xenòfob, populista i masclista fins al moll dels ossos, s'ha sabut vendre com l'alternativa a poder establert, gairebé con una mena d'antisistema molt particular.
Guanyi qui guanyi, la primer potència mundial la governarà una persona d'edat avançada i hereva d'una tradició política o econòmica molt antigues. Potser massa antigues per a un món en evolució constant. De tota manera, no és tan diferent del que passa a Europa, on la confrontació política se sol moure entre partits tradicionals i, a hores d'ara, poc atractius i no massa efectius a l'hora d'aportar solucions, i formacions noves, sovint de tall neofeixista que volen donar sortida al desencís general.
La política se'ns ha fet vella i així és molt difícil pensar en noves maneres de fer i de pensar. Les eleccions dels Estats Units en són un bon exemple. L'oncle Sam, cada dia més, sembla l'avi Sam.