per en 29 Març 2015
452 Vistes

Una de les coses que sempre he trobat interessants de sortir de casa i viatjar és que si grates una mica en les històries, llegendes, costums i tradicions del lloc on vas acostumes a descobrir elements molt similars, quan no idèntics, als nostres.  Aleshores te n'adones que això de la comunicació i de la transmissió del coneixement és més vell que anar a peu.

Un exemple, per posar només un amb diferents elements d'aquests que apareixen i desapareixen a diferents indrets geogràfics pot ser la llegenda que he conegut gràcies a Internet, i que encara es recorda, amb una gàbia a la seva catedral, a Santo Domingo de la Calzada.  Una llegenda de traïcions, de venjances, d'assassinat d'un innocent que no acaba de morir per intervenció divina, que en vol fer justícia, i d'unes bestioles que canten després de passar pel forn.  Mirats així, per separat, són ingredients per a una narració que no se'ns fa gens estranya, i que els segles i les gents d'arreu que han anat fent una mateixa ruta han ajudat a difondre, transmetre i adaptar quan ha calgut.

Aquesta transmissió oral del coneixement, avui, no passaria de grup de Facebook, on tothom diria la seva, on quatre imatges poc o molt manipulades mirarien de confirmar la veracitat o la mentida d'uns fets extraordinaris i on, a tot estirar, unes desenes o centenars de tafaners debatrien sobre la llegenda urbana de torn o el rumor ocasional.

Què en quedarà del nostre món d'aquí a uns segles?  Què se'n farà de tota la fascinació que avui ens produeix la tecnologia i les seves capacitats?  Mantindran el seu record els nostres successors?  Qui ho pot saber.  De moment, manllevant les sàvies paraules de J.V. Foix, admeto que m'exalta el nou, però m'enamora el vell.

Publicat a: Actualitat