Què ens fa pensar que nosaltres i els nostres coneixements, o els d'uns altres que parlen tan d'oïdes com nosaltres, tenim més raó que una legió de científics i investigadors? Què ens fa pensar que no fer res és la millor manera de prevenir les coses? Potser el desig de viure naturalment, en harmonia amb el medi? Potser el pànic, sovint induït, als productes químics? Potser el rebuig al progrés? Sigui com sigui, algun mecanisme mental extremadament temerari i perillós.
Què fa que uns pares posin en risc la vida dels seus fills negant-los la vacunació? Quin és l'argument per qüestionar una pràctica universal que ha demostrat al llarg de molts anys la seva efectivitat? Potser la por als possibles efectes secundaris? En aquest cas, la possibilitat de patir-ne algun és infinitament menor a la de contreure la malaltia sense vacunació.
Admeto que em costa molt entendre determinats comportaments humans, sobretot quan poden posar en perill els més febles i aquells que hauríem de defensar amb totes les eines al nostre abast. Un cas de diftèria a Olot i salten totes les alarmes. Els pares diuen que estan destrossats i que se senten enganyats pels antivacunes. I amb raó, però això no treu que han tingut una conducta temerària amb resultats encara per veure. I no hi ha excuses, igual com no n'hi ha per al conductor que ignora totes les normes i té un accident de trànsit totalment evitable.
De tota manera, potser cal començar, també, a mirar per què hi ha tanta condescendència amb la propaganda dels grups contraris a les vacunes, tot i que sabem que allò que prediquen és extremadament perillós, o per què les administracions no actuen amb la contundència amb què ho fan en altres matèries per garantir que cap nen quedi sense vacunació? Potser tothom ha baixat la guàrdia abans d'hora? Potser allò de la llibertat d'elecció personal té els seus límits? El resultat de tot plegat, ara, ja el sabem. Sobretot el sap un nen que no té cap culpa de res del que fem o deixem de fer els adults.