Això no té aturador. I encara més, sembla que arrela amb força entre els més joves. Estic parlant de la violència masclista, dels amors que maten.
Ahir ens vam llevar amb la notícia d'una noia de 14 anys, de Tàrrega, assassinada per la seva parella, de 18. Una altra dona víctima de la persona que suposadament l'estimava i que, suposadament, hauria d'haver-la protegit.
Aquest és un país on el món de la relació de parella sempre ha estat un territori domèstic on ningú no hi podia interferir. En aquest escenari, no resulta sorprenent que any rere any morin un bon grapat de dones, de totes les edats, perquè sembla que aquest fenomen no tingui res a veure amb una determinada època, sinó que es transmet i es reprodueix, sense perdre gaire intensitat, generació rere generació. Fixeu-vos només en el silenci que envolta aquests crims, més enllà del sensacionalisme del titular que ofereix cada nova víctima.
Una noia de 14 anys i un assassí de 18. Quins models socials estem creant, que fan que això passi? Altrament, quines mesures estem posant en marxa perquè això no pugui passar? Molt em temo que poques, molt poques, i menys encara si es retallen dràsticament els pressupostos, sempre insuficients, que es destinaven a les dones amenaçades. El resultat de l'estalvi? més morts. Així de clar.
Invertir en protecció, i en educació, un cop més, veiem que salva vides. I un cop més, ho oblidem per quadrar els pressupostos. Molt trist, i absolutament intolerable, en un país que es vol lliure i modern.
