Ja sé que només amb el títol m'acabo de posar la tira de gent en contra. Però tant li fa. Començo a estar tip de sentir lloances infinites a la unitat política per tirar endavant el procés. Com a declaració d'intencions, perfecte, però com a realitat mínimament viable, absolutament impossible. I és impossible perquè finalment hem arribat allà on fa anys que volíem arribar, al punt en què la pregunta ja és si volem una Catalunya independent o no.
Fins ara, ens havíem mogut en la dialèctica dreta/esquerra, i sota aquest discurs van sorgir els tripartits, com a alternativa d'esquerres, amb les seves llums i ombres. Després va arribar el moment de demanar el dret a decidir, i ja podem veure com està acabant, amb una virulenta, i no sempre neta, oposició de l'Estat. Però ara, amb la constatació que no es pot fer un referèndum, amb la constatació que ni la dreta ni l'esquerra espanyoles no ho permetran mai, passem a l'estadi definitiu. Passem a la dialèctica independentistes/no independentistes. I aquí tot es complica (o es clarifica, segons com ho mirem).
D'una banda tenim Convergència, Esquerra i les CUP que es proclamen favorables a la independència. De l'altra, PP, Ciutadans, PSC, Unió i Iniciativa. Aquesta és la realitat actual, i aquest és l'autèntic equilibri de forces en aquest moment. I si algú ho dubta, resulta molt clarificador que sigui el binomi Convergència/CUP qui mostri més complicitat, ara mateix, abismes ideològics a banda.
Avui, Catalunya, ha de tenir ben present que el seu futur passa per enfortir el bloc independentista, perquè al proper Parlament sigui majoritari, prou majoritari com per marcar el ritme de la legislatura amb els ulls sempre posats en la independència final (remarco "final"). Evidentment que pel camí cal seguir governant i construint un present millor, i això exigirà pactes i aliances, però el que no es pot fer, el gran error històric en què no podem caure, és trencar el front independentista, per cap motiu.
Ara mateix, l'única unitat possible és la complicitat entre les tres formacions polítiques que es declaren independentistes. La resta, somnis impossibles o aliances d'un passat que cada dia se'ns ha de quedar més lluny. Deixem de somiar consensos que mai no seran i treballem amb les poques complicitats que sí que s'han de poder crear (incloses les que ofereix, i que no sempre es valoren com cal, la societat civil i la vida més enllà dels partits), per garantir un país millor, tan aviat com es pugui. Al cap i a la fi, aquesta és la unitat majoritària que ha demostrat al carrer la gent, i que té el dret d'exigir als seus representants.