Tristesa. Aquesta és una de les paraules que més vaig sentir ahir entre la gentada que un cop més, i tants com calguin, vam tornar a sortir al carrer a exigir els nostres drets i les nostres llibertats. Què trist, haver de tornar a reclamar llibertat per a aquells que pensen d'una determinada manera.
Ahir es va acabar, definitivament, la tan nostrada revolució dels somriures. Ahir, l'Audiència Nacional, aquesta guillotina multiusos judicial al servei del poder, hereva dels tribunals franquistes, va empresonar sense judici, de manera preventiva i sense fiança mig govern democràtic. L'altre mig és a l'exili fent sentir les nostres veus i els nostres anhels allà on nosaltres no podem arribar. Només una excepció, aquell antic conseller que, segons sembla que va comentar el seu advocat, com que dimecres va ser festiu i ahir van saber tard l'import de la, no havien pogut anar, encara, al banc. Per cert, des de quan sabia l'advocat que es fixaria una fiança? Des de dimarts? Ahir, ni Polònia no va voler fer broma de l'actualitat. És massa trista i massa dolorosa.
Que ningú torni a parlar d'estat de dret, ni de democràcia, ni de res que s'hi assembli, perquè serà mentida. Aquest estat espanyol és capaç d'empresonar governs sencers, i ja amenacen de fer-ho tants cops com calgui. Tenen el poder, el que els atorga la connivència dels tres principals partits: PP, Ciutadans i PSOE, i la corona de propina. No oblidem cap nom ni cap sigla. Cap ni un. Mai.
Ara ja només ens resta convertir la tristesa en ràbia, i la ràbia en energia per resistir, cadascun dins de les nostres possibilitats, dins del nostre àmbit, i no caure mai en la temptació de pensar que tenen la raó i que ja ens està bé el càstig, perquè anem provocant. Ara només ens resta jugar-nos-ho tot el 21 de desembre i arrasar a les urnes el feixisme, perquè només amb uns resultats contundents, inqüestionables, farem sentir la nostra veu a tot arreu i tindrem una possibilitat de guanyar. Ja no es tracta ni d'independència, es tracta de democràcia i de llibertat. Esperem que totes les forces polítiques que encara creuen en aquests principis sàpiguen estar a l'alçada. Nosaltres segur que sí, perquè ni perdonem ni oblidem. Ni avui, ni mai. Parlaven de fractura? Ja la tenen. Ni jo ni milers com jo no ens podrem sentir mai, absolutament mai, espanyols. I ja poden cantar missa i bramar tant com vulguin.