Sempre he pensat que la independència ben entesa comença per un mateix. Vivim en societat, ens relacionem amb altres persones, tenim una família... però al final de tot, hi som nosaltres. I com que al capdavall sempre ensopeguem amb la nostra pròpia ombra, val la pena mirar de ser capaços de ser, com a subjectes individuals, amos i senyors de la nostra vida i, des d'aquesta singularitat, decidir amb qui, com, quan i de quina manera ens volem relacionar i compartir aquesta singularitat, aquesta intimitat, fins i tot.
Tenim el dret a decidir, com a persones, sobre nosaltres mateixos. Però decidir és triar, i triar sempre és trair, com va dir el crític d'art Joan Merli, en el seu moment. És trair, o no, de fet. Triar és descartar. Triar és apostar per alguna cosa per davant d'altres que poden ser igualment útils i profitoses, però que, per la raó que sigui, decidim deixar de banda. I aquesta és la grandesa de tot plegat: tenir la possibilitat de descartar. Perquè només quan escollim, quan prenem una opció i oblidem la resta, som realment lliures, i la llibertat és un dret -gairebé una obligació, diria jo- individual que ens permet acostar-nos als altres.
Corren temps en què es parla molt d'independència, de dret a decidir i de llibertat com a país. Perfecte. Però, si us plau, no oblidem que un país, una societat és, entre moltes altres coses, un conjunt d'individus, i que mai no serà lliure si no ho saben ser, abans, les persones que en formen part.
Avui és dissabte, un bon dia, com qualsevol altre, per decidir. I que cadascú esculli sobre què.