Esgarrifa llegir el relat de l'agressió que van patir fa uns pocs dies dues dones, dues animalistes, a Mas de Barberans, on van anar a enregistrar un correbous. I és que més enllà de la violència física, hi ha detalls que no hauríem de passar per alt:
En primer lloc, la violència física pròpiament dita. Malament rai quan la reacció davant d'alguna cosa que no combrega amb les nostres idees és aplicar la violència, en ple segle XXI i en un país civilitzat. Doncs això és justament el que va passar. Davant de dues dones contràries a l'espectacle, agressió salvatge.
En segon lloc, la complicitat. Fins i tot més que l'agressió, fa angúnia la reacció de la gent del voltant; com si l'agressió no anés amb ells. Certament no hi anava, perquè ni rebien ni pegaven, si ens ho volem mirar així, però es veu que ja els estava bé el que passava. Això, quan no animaven el agressors a seguir amb els cops. Molt cívic i molt festiu, tot plegat.
En tercer lloc, i no menor, el masclisme. Les festes dels toros són profundament masclistes. I ho dic amb un cert coneixement de causa. El paper de la dona no sol passar de dama de companyia o de decoració davant de qui exhibir tot el ventall de tradicionals virtuts cavalleresques. Es veu que una d'aquestes virtuts és la força contra l'enemic, i més si el tal enemic és una dona que no sap estar-se al seu lloc.
I per acabar, que algú m'expliqui per què un país que prohibeix les curses de braus i que fa croada contra els circs amb animals permet el maltractament dels correbous. Per allò de la tradició, potser? o per por a perdre un grapat de vots a determinades localitats?
Lamentable tot plegat, i impropi d'un país que es vol lliure, democràtic i civilitzat. Però és clar, són massa coses alhora, i massa ancestrals.
