Sant Esteve. Tradicional dia de trànsit en què les famílies tornaven cap a casa després de la celebració del dinar de Nadal i la seva posterior sobretaula, que sempre s'allargava, en un temps remot sense disputes polítiques, ni idiomàtiques, ni futbolístiques, es veu, i en què els cunyats encara no havien assolit la condició de saberuts oficials. Quins temps aquells...
Sigui com sigui, Sant Esteve és un dia de trànsit, festiu, a cavall entre Nadal i la rutina. Enguany, gairebé sembla mig metàfora, mig brometa sense gaire gràcia, a propòsit de la realitat social. Després de l'aturada nadalenca (d'un sol dia i amb prou feines), tornem a la normalitat informativa, declarativa i política en general. I ho fem amb un peu a la mandra i un altre a l'esperança. Ja veurem. De tota manera, aquest retorn a la desitjada normalitat, en aquesta ocasió, és tota una incògnita, amb massa elements per resoldre, des de saber qui dirigirà el país a partir d'ara i com ho podrà fer, fins a veure quant temps més ha de durar la voluntat d'humiliar els nostres presos i exiliats polítics.
Confiem, un cop més, en la saviesa antiga. Preparem canalons amb el que hem pogut salvar de la fartera d'ahir, aprofitem el que tenim i emprenem camí de tornada a casa, a les nostres rutines, a la nostra gent, a la nostra realitat i al nostre futur, per encarar la recta final de l'any que se'ns en va, i l'esperança d'un de nou i més positiu.