1 de novembre, Tots Sants. Hem compartit, com sempre, castanyes, panellets, moscatell, taula i festa amb els més propers. I també com cada any, hem recordat els que ja no hi són amb nosaltres, els que avui no tenim a taula, però el record dels quals ens reconforta i ens acompanya. Bon moment per a la memòria, aquest valor cada dia més a la baixa, en la societat de la immediatesa.
Avui és el dia de recordar els avantpassats, els germans, qui sap si els fills, les parelles... Els nostres, al cap i a la fi, que no acaben de marxar mai, perquè encara viuen en algun racó amagat de la nostra memòria, allò que ens lliga als nostres orígens de manera sòlida i duradora, o en algun espai discret, mig perdut en algun cementiri, que aquests dies se'ns fa ben proper.
I demà, 2 de novembre, Dia de Difunts, el dia en què, segons diu la tradició, són els difunts els que visiten els vius. És una curiosa relació d'equilibri, aquesta de l'1 i el 2 de novembre, amb un afectuós intercanvi de visites, on la por, malgrat les tradicions foranes cada cop més instal·lades a la nostra cultura, no ofega la bondat dels records, de les sensacions, de les paraules i expressions repetides mil i un cops, de les imatges retrobades que, cada any, puntualment, quan ja comença a senyorejar de debò la tardor, venen a recordar-nos qui som, d'on venim i on anem.
Bon dies, aquests, per recordar que no estem sols, per retrobar els nostres i per recordar els que encara mantenim vius, d'una manera tan íntima, particular i intensa. Bons dies per a la satisfacció que ens proporciona la memòria.