Ahir ens vam alçar amb la notícia de la mort de Carles Capdevila i amb una autèntica allau d'informacions, opinions, comentaris i mostres de condol per aquesta pèrdua. En comptades ocasions s'ha vist tantíssima activitat a les xarxes com ahir. I l'ocasió prou que ho demanava i ho mereixia.
Crec que ahir ja es va dir tot el que es podia arribar a dir de Capdevila, des de totes les perspectives. Per la meva part, només vull afegir que amb ell se'n va anar una de les poques ments lúcides que quedaven al país. Reconec sense pudor que m'atreu poderosament la intel·ligència, m'atreuen aquelles persones capaces de llegir la realitat, d'interpretar-la correctament i de transmetre el seu pensament de manera clara i divertida. Per això, justament per això, penso que la desaparició de Carles Capdevila deixa un buit impossible d'omplir al nostre país, igual com en el seu moment el van deixar alguns poetes, filòsofs, escriptors... quan els va arribar l'hora. La intel·ligència és un bé tan valuós que de vegades no en som prou conscients, fins que el perdem.
Des d'ahir, Catalunya és una mica menys sàvia, i això és greu, especialment en una societat que s'ha acomodat en la confortable butaca d'unes elits dirigents que tot ho abracen, no sempre les millors ni les més capaces, però que ofega i immobilitza un enorme potencial de capacitats diverses, potser per por, potser per ignorància, o potser per simple egoisme i afany de poder o de diners. De tot això, el Carles Capdevila periodista en sabia molt, i ahir mateix molta gent es va encarregar de recordar-ho. Tant de bo que el seu exemple i la seva obra ens serveixin d'alguna cosa, més enllà de per conservar un record amable, gairebé familiar. Descansi en pau, ni que sigui tant abans d'hora, sobretot per a ell.