Si algun avantatge havíem tingut fins ara, en aquesta mena de partida d'escacs (em resiteixo a fer servir la terminologia bèl·lica que tant agrada a alguns) que estem jugant amb Espanya pel nostre dret a ser, era que anàvem sempre davant seu a l'hora d'exposar el relat del fets, del procés. Ara, però, les coses han canviat, i força. Sense un Govern que marqui el camí a seguir, i amb els partits dedicats a disputes tan lícites com inútils, en la major part dels casos, l'altre Govern, el d'Espanya, ben escortat per les forces de seguretat, els tribunals, els mitjans de comunicació i, fins i tot, el Rei, està creant un relat fantasiós, que res té a veure amb la realitat, però que a poc a poc va teixint una tupida xarxa argumental basada en fets inventats, però fins ara prou eficaç.
Ben mirat, res de nou. Una còpia actualitzada de l'ofensiva antiterrorista que el jutge Garzón va encapçalar al tombant de segle i que popularment es va conéixer amb aquell tristament famós "tot és ETA". Aquella ofensiva judicial va servir tant per detenir terroristes com per tancar diaris, demuntar xarxes socials i espais cívics, o anar contra el sistema escolar basc i la seva cultura, o contra determinades formacions polítiques. Ara i aquí, tot és rebel·lió. Tot és violència. Tot és terrorisme. Aviat, el carnet del Club Súper 3 es considerarà acreditació de pertinença a organització criminal, o alguna cosa així. Només cal forçar tant com calgui una realitat més que documentada en milers de fotos i vídeos de concentracions pacífiques i, ja de passada, també el Codi Penal, per acabar sostenint que qualsevol disidència, que qualsevol protesta i que qualsevol manifestació pública són rebel·lió tumultuosa i violenta. És a dir, actes terroristes. I arribats a aquest punt, ja tot s'hi val, i tant li fa què fem o què no fem, perquè sempre serem culpables de tot, fins a l'aniquilació final, llevat que la pressió internacional, o una nova estratègia política, torni les coses a lloc (admeto poca esperança, al respecte).
Per cert, m'agradaria molt saber què en pensen els familiars de les víctimes reals del terrorisme quan veuen que els seus éssers estimats, assassinats impunement, tenen el mateix valor per a aquesta tropa (ara sí que té sentit la terminologia militar) de governants, jutges, opinadors, periodistes, policies... que quatre pneumàtics encesos que tallen una carretera, o que les barreres alçades un peatge. Tan poc consideren que val una vida humana, com per posar-ho tot al mateix sac?