per en 23 Setembre 2014
479 Vistes

Els darrers dies de la setmana passada ens van regalar les paraules d'algú a qui ja trobàvem a faltar.  Bé potser no tant.  José Luís Rodríguez Zapatero va oferir la seva predicció sobre el futur de la relació entre Catalunya i Espanya.

Ja hi som tots.  I com no podia ser d'altra manera, va parlar de gran acord i de recuperació de la confiança a Catalunya.  Què bonic.

Doncs em fa l'efecte que serà que no.  Molt em fa l'efecte que l'acord no serà possible perquè els partits (el seu i l'altre) no volen cap acord que respecti el que volem la majoria dels catalans.  Que no som la majoria?  Doncs comptem.  Ah!  que tampoc no es pot comptar?  Doncs ho tenim complicat per acordar res, no?

I ja posats, parlem de confiança.  Fem una mica, només una mica de memòria, i recuperem aquell famós "apoyaré el estatuto... i bla, bla, bla" que el mateix Rodríguez Zapatero va deixar enregistrat per a la història.  Ja aleshores va quedar ben clar de què serveix confiar en segons qui.  Tot el que va venir després no va fer més que confirmar els pitjors dels nostres temors.  No oblidem qui va ser el braç executor de les grans retallades de l'estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, gràcies a la seva majoria a les Corts, ni qui va presentar una important bateria de recursos al Tribunal Constitucional, a banda del PP.  Confiança?  No sé jo.

Molt desesperades han d'estar a Espanya per haver de recórrer a personatges com aquest per defensar les seves tesis.  Al cap i a la fi, amb Zapatero vam aprendre que només podem confiar en nosaltres mateixos, quan a l'altra banda hi són ells.  Que vagi prenent nota el seu deixeble que va aprofitar el cap de setmana per venir a insultar i fer una autèntica exhibició de demagògia des de Gavà (això sí, de bon rotllet, oferint més acords i demanant més confiança).

Publicat a: Actualitat