A banda de popularitzar conceptes com punció lumbar o una prova de lupus (dit sigui de passada, gairebé sempre amb resultat negatiu), la coneguda sèrie televisiva "House" ens va deixar una sentència per a la història: "tothom menteix". I val a dir que en la sèrie prou que era així, i bona part dels malalts amagaven fets, veritats, símptomes inclús, ja fos per vergonya, per por, per ignorància, o qualsevol altre motiu, fins que el savi doctor destapava aquesta realitat per arribar al diagnòstic correcte.
Això és ficció, però la realitat, en molts àmbits, no acostuma a ser gaire diferent. Pensem, per exemple, en l'exercici de la política. Si el doctor House fos, posem per cas, diputat, segurament començaria totes les seves intervencions amb un contundent "tothom menteix". I no s'equivocaria. Proveu a posar una dotzena, o dotzena i mitja de càrrecs polítics de diferents formacions al voltant d'una taula en busca d'un acord i tindreu tots els números per assistir a un delirant espectacle de cinisme, de mentides mal dissimulades i de falsa aparença de pau i concòrdia, mentre els ganivets volen per sota de la taula. En diuen pactisme, consens, decisions per assentiment, o el que vulgueu. Però més enllà de les paraules, només són mentides.
Aquesta deu ser la raó última l'art de la política, avui dia: oferir una aparença de cordialitat i de compromís pel bé comú, mentre en nom del tacticisme, de l'estratègia o de les instruccions de partit, les causes reals i el servei a la societat passen a segon terme, desplaçats pels interessos particulars o pels guanys de curtíssima volada, ni que sigui pagant el preu de fer-se trampes al solitari sense cap rubor i negant l'evidència. Mentides, sempre mentides. Fa por imaginar aquest escenari repetit i amplificat en els grans temes de país. Des de Lleida, us desitjo un bon divendres i un millor cap de setmana.