Fa quatre dies, com aquell que diu, que es van lliurar els Premis Gaudí, de cinema, i per unes hores vam tornar a posar en primer pla aquest meravellós món de fantasia, d’imaginació i de ficció, sobretot de ficció, que és el cinema, en què els herois són capaços de qualsevol gesta, els amants són insaciables, els dolents sempre perden, i els somnis es fan realitat. I com que les fronteres de les pantalles cada cop són més difuses, el mateix es pot dir de la televisió, ja posats.
Tothom que ha fet algun cop una fotografia o ha enregistrat un vídeo, per més simple que sigui, sabrà que la imatge mai no pot abastar, ni de bon tros, tot el que el nostre ull veu. Així doncs, no ens queda altra que conformar-nos i construir una realitat en miniatura, escapçada, basada en una realitat molt més gran, una mica al nostre gust i a la mesura justa de la nostra voluntat i de les nostres possibilitats. Aquest és el nou món que, potser massa sovint i tot, vivim a través d’aquesta ficció constant que ens entestem a capturar.
Arriba el judici al Suprem i la fiscal general de l’Estat diu que no calen observadors internacionals perquè les sessions s’emetran per televisió. Doncs no, senyora fiscal general, no n’hi ha prou. Qualsevol realitzador li dirà que el que es veurà per pantalla només serà una mínima part del que passarà a la sala. Només una ficció limitada, basada en una realitat molt més àmplia, però escapçada, a criteri de qui serveixi les imatges, com sempre passa en qualsevol creació cinematogràfica. En aquest cas, però, no podem, ni volem, resignar-nos a la ficció. Volem que uns ulls crítics puguin veure tota la realitat en directe i dir la seva, després. El que no sigui això, una nova mentida amable o malintencionada (qui ho pot saber?), vestida de document audiovisual amb ínfules de valor jurídic, científic o històric, fins i tot.