I després d'una cosa, una altra. Han passat uns dies, potser massa breus, però sempre intensos, i a poc a poc anem retornant a la realitat. De manera progressiva, sense estridències, però hi anem tornant, i mirem a banda i banda per saber què ha passat, i de moment encara tenim més dubtes que certeses. Ja els anirem esvaint, que temps n'hi haurà.
Recuperar la rutina fa mandra, però cal i, en el fons, no sé ben bé per què, resulta molt més necessari que no ens sembla. Ara, encara és moment d'anar aterrant a tot allò que ens fa ser qui som i de comprovar com està tot, què cal fer, com ha anat tirant el que sembla que ens necessiti tant i que en realitat funciona sense nosaltres.
Lentament, els darrers dies passaran de l'eufòria a la memòria, com sempre i, n'estic segur, esdevindran record amable i bonic de retrobar en qualsevol moment. Lentament, el present se'ns anirà fent real i anirà ocupant tot l'espai a la nostra vida, per anar-la escrivint a ritme pausat però incessant. De moment, mirem de fer recompte de novetats. Que si no sé qui ha dit no sé què que ha de passar no sé quan, que si d'això ni parlar-ne, que si aquell ja no hi és i l'altre l'han mogut de lloc i ha arribat algú de nou... En fi, allò que passa sense que sovint ens n'adonem gaire i que avui sembla importantíssim, i potser no ho és tant, ni de bon tros.
Tornem, però res no haurà canviat, perquè potser ben poques coses depenen realment de nosaltres. O potser sí que han canviat algunes coses. Potser aquelles més imperceptibles, però més importants, al capdavall. El temps també sabrà donar o prendre la raó a les nostres sensacions i als nostres pensaments.