Ha tornat la lliga de futbol. Una mica més aviat del que és (o era) habitual, però ja és aquí, per a satisfacció de multitud de periodistes i comentaristes que ja tornen a saber com omplir hores i més hores de ràdio, per exemple, i per a satisfacció, evidentment, de milions de ciutadans que vibren amb cada partit com si els anés la vida en el resultat. Anem tornant a la normalitat.
L'esport en general, i el futbol, ja que en en parlem, ens pot ensenyar moltes coses. Una, per exemple, pot ser que no és el mateix crear joc que destruir-lo. Qualsevol espectador d'un partit sap quan està veient un espectacle i quan tot el que veu és una simple defensa només pensada per evitar el gol contrari. No és el mateix. Provem de traslladar aquesta idea a altres àmbits. De fet, ja fa dies que assistim a la polèmica de si és llibertat d'expressió posar o treure llaços grocs; una polèmica animada, i de quina manera, per a major satisfacció dels que han decidit que es poden prendre la justícia per la seva ma, per la fiscal general de l'Estat que considera que tant posar com treure llaços són el mateix. Doncs no, senyora fiscal, no és el mateix crear o destruir, ni en el futbol ni enlloc. No és el mateix dir que silenciar.
Si realment parlem de llibertat d'expressió, la resposta a la presència de llaços grocs hauria de ser la presència de llaços, posem per cas, taronja. Aleshores sí que estaríem parlant de dues manifestacions d'opinions diferents que competeixen per fer-se sentir a la societat. Però no és el cas. Igual com passa amb els equips dolents, uns juguen i uns altres fan tot el que poden per evitar que es pugui jugar, a la recerca desesperada d'un resultat immediat que els doni algun punt, cosa que de vegades passa, però de vegades no. En qualsevol cas, a la llarga, mai no acaba sent una bona estratègia per guanyar campionats. Això sí, llevat que l'àrbitre xiuli a favor (per voluntat o per ignorància) dels que només saben destrossar el joc dels altres.