Segurament és cert que el Barça viu els que podrien ser els millors moments de la seva història esportiva i que la seva implantació social és amplíssima. Fins aquí, d'acord. També estic d'acord amb el fet que la direcció del club organitzi tota mena d'actes festius per celebrar els tres títols del seu primer equip de futbol. Estic d'acord, fins i tot que una ciutat es pugui gairebé paralitzar per unes hores amb motiu d'una rua festiva, però el que em costa més d'admetre i d'acceptar és que els nostres mitjans de comunicació, especialment els públics, es dediquin, gairebé en exclusiva i al llarg d'un parell o tres de dies, a seguir un partit de futbol.
Vistes les coses, em plantejo què passaria si algun jugador del Barça -cadascú que hi posi el nom que més gràcia li faci- es presentés a les eleccions com a candidat a president de Catalunya. Bé, de fet, potser no en tinc gaires dubtes sobre què podria arribar a passar, si faig cas del darrer cap de setmana. El problema, però, el tindrien els mitjans de comunicació que s'haurien de cenyir als temps informatius que marca la legislació electoral. Com s'ho farien?
Ciència ficció a banda, considero totalment desproporcionat el seguiment informatiu de la final de la Champions. No cal traslladar a l'escenari del partit la pràctica totalitat de la plantilla de ràdios i televisions. No cal una programació especial i monotemàtica durant hores i hores (dies, de fet). No cal tot aquest enorme sobrecost que acabem pagant entre tots. Podeu imaginar un desplegament mínimament similar per qualsevol acte del Govern a l'exterior? S'ensorraria el món. Però el futbol és el futbol, el Barça és el Barça i el país que tenim és el país que tenim.
Per sort, en matèria de mitjans de comunicació, tot desapareix gairebé tan ràpid com comença, i a poc a poc, anem tornant a la realitat i a la normalitat. I dit això, celebro el triplet del Barça; sense cap mena de dubtes, una fita esportiva que costarà molt igualar. Jo també vaig fer festa grossa per veure el partit, però a casa.