Aquesta sí que no l'esperava; però ben mirat, potser era de preveure. Torna el Canet Rock, i ho fa després de 36 anys de silenci.
No deixa de soprendre que quan altres festivals, com ara el Senglar Rock, per exemple, han hagut de plegar, no se sap ben bé si per esgotament del model, per manca de diners o perquè el públic ja està per altres històries, reneixi aquella cita que ens omple de nostàlgia, a tots aquells que ja tenim una edat.
Recuperar una marca com aquesta, amb tanta història, i amb un paper tan important en la construcció, no només musical, del país, és un repte enorme. Un repte, de fet, a l'alçada dels desafiaments que altres nostàlgics (en un sentit totalment oposat) ja fa dies que han posat en marxa, tornant-nos a una societat de fa tres o quatre dècades, com a mínim.
Caldrà estar al cas de com pinta aquest nou Canet Rock, sobretot perquè pot ser la prova de si definitivament hem fet marxa enrere trenta o quaranta anys o si, per contra, ens trobem en una nova cruïlla històrica tan determinat com aquella en què demanàvem llibertat, amnistia i estatut d'autonomia.
Definitivament, corren nous vells temps, per dir-ho d'una manera amable.
