Fa dies que, a cop d'enquestes, les aigües de la política de casa nostra baixen una mica remogudes. Imagino que és normal amb l'horitzó immediat d'una consulta que es farà o no, i d'un onze de setembre en què el protagonisme social podria tornar a ser molt evident. Enmig de tot plegat, però, moviments importants a dreta i esquerra. Molts moviments, molt tacticisme i, si em permeteu, molta curtedat de mires.
L'esquerra, animada pel protagonisme de la societat civil, intenta posicionar-se al costat més de la gent, ni que sigui a risc de fer perillar algunes de les demandes més transversals, ara mateix, com la sobirania o, fins i tot, la llengua. Però és clar, és l'esquerra, per damunt de tot. Ja en parlarem en què quedarà aquest puzle de sigles que s'està muntant.
Esquerra, per la seva banda, s'ha acomodat en una oposició col.laborativa que, pel que sembla, els dóna bons rèdits, en clau de futures eleccions. Crec que farien bé de pensar si tenen capacitat real de tornar al govern a curt termini i si han après alguna cosa dels seus errors del passat, perquè l'oposició, per més col.laboradora que sigui és una cosa i governar tota una altra.
Pel que fa a la dreta, també sembla que s'ha trencat el monopoli del PP per obra i gràcia de Ciutadans i tant l'un com l'altre semblen condemnats a jugar un paper absolutament secundari.
I finalment, el dos partits que fins ara han ostentat les majories, tampoc no viuen moments de glòria. El PSC, a les portes de la pràctica desaparició de la vida política o, en el millor dels casos, condemnat a una funció purament testimonial. I CiU repensant què serà quan sigui gran (o quan toqui posicionar-se clarament per la independència).
El resultat d'aquest escenari? Una distància cada dia més important entre la societat i les forces polítiques, justament quan la política ha tornat al carrer, una sordesa preocupant del que reclama la societat, i una incapacitat massa evident d'entendre què s'espera del futur més immediat, entestats en simples jocs partidistes d'aquells que ensumen tocar cuixa de poder al preu que sigui, ara que sembla que el pastís s'haurà de repartir.
El risc? Un fracàs històric, tant a nivell social, amb un retrocés de dècades, com a nivell de país, condemnat a més segles d'humiliació. Ens ho podem permetre?