El Tetris és un videojoc clàssic, un trencaclosques, inventat a mitjans dels anys 80 del segle passat per l'enginyer informàtic rus Aleksei Pàjitnov que té una curiosa particularitat: allò que anem fent bé desapareix immediatament i allò que no fem com cal es queda, i molesta, fins que ordenem com cal les peces que ens van apareixent, una rere l'altra.
En el fons, el Tetris ben bé pot ser una bonica metàfora de la vida, on el fonamental és gestionar i ordenar de manera adequada les peces que ens van arribant (emocions, sentiments, ambicions, pors, coneixences, mancances. il·lusions...). Una mica de destresa, una mica de sort, i anar fent sumant punts i més punts fins al final de la partida.
Admeto que mai m'han agradat els jocs, i que en el cas del Tetris la meva manca d'habilitat és proverbial. Però reprenent la metàfora del joc i la vida, no em puc queixar de les peces que m'han anat arribant, ni de com, amb encerts i errors les he pogut anar ordenant. Per sort, de tant en tant, quan més ha calgut, sempre ha aparegut una seguida afortunada, un 10 podríem dir, que fa que de cop tot s'afileri, desaparegui i deixi una pantalla neta per seguir jugant.
Avui, a banda de recordar aquest trencaclosques, em ve de gust retrobar uns versos de Salvat-Papasseit que, no per prou coneguts, deixen de tenir sentit:
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.