Diuen que la ignorància es cura viatjant. No sé jo si aquesta sentència també val per a Albert Ribera i la seva excursió a Veneçuela, perquè ha estat tornar i afirmar, sense cap rubor, com és habitual en ell, que les dictadures no tenen llibertat, però tenen certa pau i ordre. Efectivament, senyor Ribera, la pau dels cementiris i l'ordre de les desfilades.
Està bé que en els temps que corren, on el Valle de los Caidos o el monument franquista de Tortosa han estat o són notícia, o quan no hi ha cap impediment perquè una manifestació feixista recorri Madrid o es faci una marxa de legionaris a Barcelona, algú digui clarament que la dictadura no és del tot tan dolenta, i que ho faci amb l'argument ja clàssic d'enfrontar llibertat amb pau i ordre.
Doncs miri, senyor Ribera, si pau ordre i llibertat no poden anar juntes, no m'interessa el més mínim el seu ideari. Per cert, a poc que es traslladi a la societat actual, ben similar al d'un altre insigne Ribera, José Antonio Primo de, per a més senyes.
Que un polític posi preu a la pau i que aquest preu siguin les llibertats és indigne. Ras i curt. Lamentablement és habitual, i el pretext del risc terrorista el seu gran argument. Però no oblidem que Ribera no pensa en Estat Islàmic quan diu el que diu. El seu enemic a combatre per tots els mitjans és Catalunya i tot el que hi té a veure amb la seva identitat, des de la llengua -només cal recordar el patètic espectacle que està propiciant a l'Ajuntament de Lleida amb el bilingüisme, de la mà de l'equip de govern actual, aquell que es vol fer dir socialista- fins a qualsevol expressió de pensament independentista. I ja sabem qui té tendència a eliminar, pels mitjans que calgui, tota forma de pensament contrari al propi. I no són els demòcrates precisament.