Els capricis del calendari han fet que enguany, després de Reis, encara tinguem un cap de setmana abans de retornar completament a la feina, a l'escola, o allà on calgui; al capdavall, a la rutina i a la normalitat. Per dir-ho amb un símil futbolístic, avui, diumenge, són els darrers minuts del temps de descompte de les festivitats nadalenques i és hora d'anar tancant-les definitivament i d'encarar aquest nou any que ara sí que de debò comencem.
Tornem a la rutina amb una estranya barreja de mandra i d'il·lusió. Amb la mandra que fa abandonar uns dies diferents, en què el rellotge va a un altre ritme i on són possibles coses que d'aquí a uns dies ens semblaran, potser, un somni. Però també hi ha il·lusió per recuperar el compàs habitual de la nostra vida, amb horaris més rígids i amb obligacions que ens ajuden a ordenar la nostra existència. I entre l'una i l'altra, aquells propòsits públics o amagats que ens vam plantejar ara fa una setmana i el desig de tirar-los endavant amb èxit, sempre i quan la voluntat, la constància i les circumstàncies (seré generós i li deixaré un paper, ni que sigui secundari, a l'atzar) ens acompanyin.
Demà ens posarem a caminar per aquest imprevisible 2017. Molta sort i que els somnis es facin realitat. I si no, que no ens faltin les ganes ni les forces per seguir somiant.