Diuen que una crisi sempre és una oportunitat. Siguem optimistes, doncs, i pensem que la brutal crisi econòmica que hem patit (i patim) ens ha de portar alguna cosa de profit.
Malgrat aquesta declaració d'optimisme, penso que nosaltres no n'hem aprés res - o gairebé- d'aquests anys. Nosaltres no, però els nostres fills potser sí. Si més no, això és el que apunta aquest article que parla dels millenials, aquests joves del segon mil·lenni. I és que es veu que aquesta nova generació renega d'alguns dels valors sagrats de les anteriors que, per cert, es poden trobar en l'origen de bona part dels nostres mals actuals.
Aquests joves que es van obrint camí sembla que decideixen prescindir de tres pilars bàsics del que ha estat el nostre model de civilització domèstica: la casa en propietat, el cotxe i la tele. Gens malament. Parlem-ne.
El pis de propietat (i la corresponent hipoteca) ha estat una de les pitjors eines de control social i, al capdavall, una trampa mortal per a moltes famílies. Renunciar a la possessió de l'habitatge com a valor gairebé suprem, em sembla tot un avenç social i tot un crit de llibertat. Pel que fa al cotxe, no cal ni dir que ha estat, i encara és en gran mesura, una icona d'estatus social i de progrés; però ara resulta que aquests joves que no saben on viuran ni on treballaran d'aquí a uns mesos, el veuen més com una nosa que no es pot ni aparcar que com alguna cosa que els pugui fer gaire servei. Si cal, sempre es pot llogar, diuen. Finalment, la tele, el centre neuràlgic de les nostres llars, que amb tanta pulcritud ordenava les nostres rutines i les nostres relacions familiars, també salta pels aires. Les noves generacions veuen el que volen, quan volen i allà on volen, i aquesta flexibilitat només la poden donar els dispositius portàtils, mai un moble estàtic. A fer punyetes el prime-time.
Potser sí que caldrà recuperar aquelles sàvies paraules que afirmaven, el 1964, que els temps estan canviant, i rellegir-les ara, mig segle més tard, quan sembla que una enorme onada de canvis ens cau realment a sobre, ens agradi o no. Els nostre fills s'han pujat al carro d'aquests canvis. I nosaltres? Ells aprenen mentre nosaltres seguim ancorats a un passat inútil? Malament rai. I no parlo només de cotxe, tele i pis. Ni de bon tros.