Diuen que som el que mengem, el que vestim, el que fem, el que tenim, el que sabem... Qui no ha sentit mai una afirmació d'aquest estil? Avui em ve de gust afegir-ne una a aquest univers mental: som temps.
Ben mirat, som mentre hi som. I això vol dir temps, un temps limitat que desconeixem, i justament per això, un temps que ens defineix segon a segon. Donar temps, compartir temps és, segurament, el millor regal que podem fer, perquè tenim el que tenim, no sabem quant i, a més, un cop donat, ja és impossible de recuperar. El temps és un regal, una inversió vital a fons perdut.
Qui més qui menys, segur, ha volgut poder dedicar més temps, en alguna ocasió, a alguna cosa. Més temps a aquell viatge, a aquell concert, a aquella passejada, a aquell sopar amb la lluna de fons, a aquells petons... I és que el temps és imprescindible per a tot: per poder estudiar, per gaudir d'un capvespre, per escoltar els que saben, per estimar, per badar o fins i tot per odiar i per fugir. Tot demana temps i cal tenir ben clar com i amb qui el repartim.
Avui és diumenge. A priori, un dia sense massa guió o, si més no, sense el guió de la rutina dels dies feiners. Avui tenim un petit trosset de temps que se'ns anirà i que ens demana que l'aprofitem. A què o amb qui l'ocuparem? Avui és un bon dia per regalar temps, per regalar vida. La nostra vida, el nostre bé més valuós.