Un dels valors més cotitzats des de fa ja uns quants anys és el temps, Tant que fins i tot hem creat bancs de temps. La modernor ens ha portat la presa, la presa la immediatesa i, tot plegat, el sentiment que totes les coses han de passar ja mateix i que vivim en una mena de circuit d'alta velocitat que només té un sentit, sempre endavant i sense marge per decidir massa coses.
Vivim a un ritme molt sovint frenètic, i allò d'"és que no tinc temps per..." és una frase d'ús corrent. Potser quan sentim que la nostra vida ha entrat en aquesta mena de cursa contra ningú cal retrobar la saviesa antiga, molt antiga si voleu, com ara la que trobem a l'Antic Testament; concretament, en aquest cas, a l'Eclesiastès (capítol 3):
1 Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
2 Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
3 Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.
4 Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
5 Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
6 Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
7 Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
8 Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.
Aprendre a repartir el temps, recordar que tot té (ha de tenir) el seu moment, potser és la més moderna de les coses que podem aprendre. I l'estiu, una època en què s'altera el ritme quotidià, és un temps excel.lent per posar en pràctica la saviesa antiga, i per trobar una mica de sentit (i d'oportunitat) a tot el que fem. I ja posats, fins i tot, una mica de calma.