Ahir es va presentar la temporada escènica del país, amb una gala que vam poder veure a través de TV3, sota el nom "Catalunya aixeca el teló". Bé, de fet, va ser la presentació de la cartellera principalment teatral, barcelonina dels propers mesos. Cert que algunes de les obres, més tard que d'hora acabaran caient per algun teatre d'altres territoris Vallès enllà, en un degoteig més aviat anecdòtic.
Diuen els que en saben que aquesta és una manera de demostrar la potència de la indústria cultural del país. Malament rai quan hem fet de la cultura només una indústria, un negoci. Jo, càndid de mi, que sempre havia pensat que la cultura era una manera de compartir i conjurar emocions, alegries i misèries, amb les d'altres, molt més lúcids que el comú dels mortals, que han tingut l'encert de presentar-nos-les en un format atractiu que, al capdavall, ens fa més savis, més persones, més feliços i més humans. I ara resulta que només és un negoci, com qui cria porcs i elabora uns embotits que ens hem de menjar perquè el negoci no faci figa.
Fixem-nos que la gala d'ahir, contingut i qualitat a banda, va ser una nova demostració de la ciutat-estat en què s'està convertint Barcelona (i més si un dia som independents). Una mena de ciutat de meravelles que irradia la seva potència, que ha de servir i ser admirada pel conjunt del país, vulguem o no. Perquè, no ho oblidem, més enllà de la metròpoli hi ha vida, hi ha gent i coses folklòriques i desconegudes que s'organitzen i fan a la seva manera. Són aquelles realitats que es visiten els caps de setmana o per vacances, i pocs cosa més. Que exagero? D'aquí a uns dies tindrem una nova demostració amb el piromusical de la Mercè que ens haurem d'empassar per TV3, perquè és el gran espectacle de llum i so de la capital-estat i, com a tal, referent per a tothom. Només faltaria.
No anem bé quan un país fa de la cultura només un negoci i de la seva capital protagonista únic. Però aquesta és la realitat que tenim, ahir servida des del Liceu, antic temple cultural de la burgesia barcelonina, i avui escenari de luxe per a autocomplaença dels moderns intel.lectuals escènics, televisius i polítics. Els nous senyors de la cultura.