Malament rai quan una de les formacions més trencadores, més innovadores i amb més reconeixement internacional de l'escena catalana, com és La Fura dels Baus, ha de demanar disculpes perquè dues persones surten a saludar, en acabar una representació a Madrid, amb llaços grocs a la solapa. I malament rai, no només pel gest en si, que déu n'hi do, sinó per tot el que suposa, tant per a la pròpia companyia, com per al món artístic i cultural en general.
Que un parell de llaços grocs tapin la qualitat d'una determinada proposta escènica és greu, i molt revelador. Que el director d'una companyia que es vol, i que és -o semblava- capdavantera en la transgressió que sempre hauria d'acompanyar qualsevol manifestació artística, demani disculpes sense pensar-s'hi gaire perquè es veu que hi ha símbols que molesten al Rey és, directament, intolerable, en termes de coherència personal i artística, i diu ben poc en pro de la credibilitat d'aquest i de futurs muntatges.
De tota manera, l'anècdota d'aquests dies, perquè aquest esperpent no passa d'anècdota, posa al descobert, amb tota cruesa, la realitat de la dependència, de la submissió fins i tot, del món cultural espanyol, i pel que sembla de part del català, als diners públics que, des de Madrid, regeixen bona part de la vida del nostre país i del veí. Si el director de la Fura s'agenolla sense dubtar, què no faran tots els artistes espanyols que tenen com a espai natural, o únic, d'expressió els dominis de la corona de Felip VI?
El director de la Fura cedeix, i amb ell bona part de la llibertat creativa, de la cultura i de la innovació. I l'escena es va fent cada cop més i més fosca, més i més rància, més i més amenaçada i més i més submisa als dictats del Rey i de la seva cort. Siguem-ne conscients mentre lentament es va abaixant el teló i acabem de decidir si cal aplaudir o xiular.