Tot el que té importància té el seu ritual, la seva litúrgia, allò que li atorga valor i transcendència. La tardor, malgrat el que digui el calendari o, fins i tot, la meteorologia (la realitat oficial és només això, la realitat oficial), comença amb el canvi d'hora i amb la castanyada. Qui no ha dit algun cop allò que no sembla que siguem a la tardor si mengem castanyes amb les finestres obertes i roba lleugera? Sigui com sigui, mengem castanyes, producte clarament estacional, entremig d'un esclat de colors esmorteïts en els arbres. D'altra banda, el canvi horari ens aboca a la foscor a mitja tarda, una foscor que ja anuncia l'hivern de dies curts i nits llargues.
Avui, primer lliurament d'aquest ritual. Ja hem canviat l'hora i qui més qui menys repetirà d'esme que hem dormit una hora més. Bé, depèn de qui i de segons com. I d'aquí a un parell de dies, Tots Sants. I després, de manera irreversible, aquella tardor groga, vermella i taronja, encara per uns dies, fins que arribi la bellesa de la natura esfullada i nua.
D'alguna manera, tots aquests cicles, tot aquest seguit de tradicions, van marcant les nostres vides, la nostra manera d'encarar la realitat quotidiana. Si a l'estiu tota cuca viu, la tardor convida a la reclusió, a la introspecció, a la manteta i el sofà, i a la contemplació d'uns paisatges encesos, com en l'últim alè d'una vitalitat que s'amaga fins que arribi el nou esclat primaveral. Entrem a la tardor, sí, i ho fem com acostumem i ens agrada, aferrant-nos als nostres costums i sempre en companyia. La solitud és massa trista, fins i tot ara, i val la pena enfilar els mesos que arriben en bona companyia i amb aquell esperit festiu que ens permetrà fer broma de vius i morts.
El que no serà broma, enguany, és que els Jordis segueixen a presó, es perdran la castanyada i tant els farà si hem canviat l'hora o no.