Fa molts anys que tant PP com PSOE, en relació amb allò que anomenen el problema catalán, i que nosaltres sabem que és, senzillament Espanya, estan fent les coses tard i malament. Segurament guiats per molts precedents de claudicació i de paciència infinita. Però vet aquí que tot té un final i ahir Mariano Rajoy ho va evidenciar afirmant que amb el president Mas no es pot negociar perquè fa coses unilateralment.
I tant que sí que fem (no només el president, sinó la societat, el Parlament, els grups polítics...) coses unilateralment, sobretot quan portem anys i anys de vexacions, d'humiliacions, de burla, d'insults, de manca de respecte i d'intent d'anorreament; sobretot quan se'ns nega la llengua, la història, la cultura, la identitat i el futur com a poble; sobretot quan l'escanyament econòmic és tan gran i tan evident que assistim a la precarització injustificada d'una societat fins fa quatre dies dinàmica i productiva. Quan tot això passa, quan ja no queda gran cosa a perdre, l'únic que es pot fer és marxar.
Un dels millors argumentaris sobre què ha passat aquests darrers anys a Catalunya i per què som on som el dóna una carta a Alicia Sánchez-Camacho, d'imprescindible lectura, d'un català molt més preocupat pel futur que per l'origen. Qui encara dubti que tot el que vivim és per aconseguir una vida millor, que rellegeixi aquesta carta un i mil cops.
Rajoy, ahir, amb les seves paraules sobre la impossibilitat de diàleg, oferia al món una imatge a mig camí entre la impotència, la incompetència i la derrota. Especialment perquè no ha fet, encara, ni un sol moviment en favor del diàleg amb Catalunya.
