Saber gestionar els temps és segurament una de les coses més difícils tant en la vida com, per exemple, en la política. Saber trobar el punt exacte i necessari entre la pressa i la desídia, posem per cas, pot marcar l'èxit o el fracàs de totes les coses. I és avui mateix, llegint notícies sobre la futura llista més o menys unitària per a les eleccions de setembre que em demano si no hem fet tard, amb aquesta proposta.
La llista que es dibuixa té molt, al meu parer, de la que va proposar Artur Mas fa uns mesos i que es va bandejar sota l'argument de la diversitat ideològica que suposaven llistes separades i tot plegat. Ara, però, resulta que la idea era bona. El problema és que pel camí s'han consumit uns mesos importants en què l'empenta del 9N s'ha anat desunflant, per obra i gràcia d'una exhibició molt sovint indecent d'egoisme o de tacticisme polític de molt baixa volada. I arribats a on som ara em demano si no estem fent tard.
Som en ple estiu i tot just quan la calor comenci a afluixar tindrem unes eleccions cabdals. Potser, i no crec que exageri, les més transcendentals de la nostra història. Però les haurem d'encarar gairebé sense programes, sense gaires certeses, sense tenir massa clar què passarà, sense haver convençut gairebé cap dels electors que calia sumar, i amb la música de fons, encara, de les cançons de l'estiu. I amb tot això hem d'aconseguir que una majoria de votants s'expressin a favor de llistes independentistes. Déu n'hi do.
Els errors d'estratègia es paguen cars. Recordeu allò de l'eix social i la pluja fina del segon tripartit? Doncs molt em temo que ara som en un lloc similar per haver malbaratat uns mesos preciosos en disputes que, no ens enganyem, no aporten res de bo i que ben poc atractives resulten per a un electorat encara no prou decidit.
El temps, sempre el temps, dirà si ens trobem davant d'un gran encert o d'un error de dimensions històriques. Avui mateix, jo no sóc gens optimista, francament.