Resulta trist, però sembla inevitable haver d'anar a buscar, de tant en tant, aquella sentència que afirma que en política es pot fer de tot menys el ridícul. I aquest cap de setmana n'hem tingut una nova mostra a cals socialistes.
Es veu que deu haver, entre els ideòlegs de la imatge del PSC alguna mena de consigna per mirar d'acostar els seus líders a la ciutadania, sigui com sigui. Encara algú recordarà allò de l'increïble home normal amb què es va definir en el seu moment el candidat Montilla, o els balls, per dir-ne d'alguna manera d'Iceta amb Pedro Sánchez. O més recentment encara, els xiscles implorant el mateix Sánchez que, per l'amor de Déu, fes fora Rajoy. Doncs aquest cap de setmana hem tingut un nou capítol, en dues parts. La primera, uns nous crists histriònics d'Iceta demanant l'ajuda divina perquè guanyi Hillary Clinton les eleccions a les quals participa. La segona, el cant de La Internacional amb molts punys en alt. De propina, la negativa absoluta al dret dels catalans a decidir sobre el seu futur i la submissió del nostre destí a allò que es dicti des de Madrid.
Això de la refundació ideològica del socialisme català comença a ser una broma, o una burla, en tota regla. Ara mateix tenim una formació que presideix un alcalde que governa al dictat de Ciutadans, un secretari general que invoca Déu pel resultat de les eleccions als Estats Units (molt socialistes i molt catalans, sense cap dubte) i que tanca els seus grans actes cantant La Internacional, mentre nega el dret a decidir del poble al qual diu representar. Insisteixo, en política es pot fer de tot, menys el ridícul, i aquesta combinació, per més que la pretenguin vendre com a populisme, sentiment d'esquerres, sentit d'estat o el que vulguin, és una burda paròdia del que hauria de ser la política seriosa. Aquest cap de setmana, un cop més, hauria sentit vergonya aliena, si no fos perquè ja fa dies que no espero res, absolutament res, de bo de segons qui.