Setmana atípica, aquesta que tanquem. Una d'aquelles setmanes que es recordaran molt de temps i que ens han d'ajudar aprendre moltes coses que havíem pogut intuir, però que mai no havíem sentit, realment. I és que, de tant en tant, la vida ens sacseja amb una virulència inesperada i contundent i ens mostra el seu rostre més dur. Aleshores, la sorpresa, el desconcert i la por se'ns fan presents i ens obliguen a descobrir nous escenaris, noves maneres de seguir endavant.
Aquesta setmana hem après, si encara no ho sabíem, que som vulnerables, fràgils, i que necessitem, i de quina manera, aquells que tenim a la vora, perquè només des de la solidesa dels neguits compartits, només fent causa comuna de la incertesa i la inseguretat ens fem forts i ens podem alçar de nou, enmig de qualsevol escenari advers.
El dolor passa, fa el seu curs, ràpid o lent, però passa, i la calma, amb la seva parsimònia, finalment ho va posant tot de nou a lloc; i la calma duu la il·lusió renovada. Avui és diumenge; vulguem o no, un dia que sempre tanca un període i dona pas a un altre, a una nova setmana, a un nou dilluns, principi de tot o, com a mínim, de la voluntat tossuda i renovada de tornar a somriure i a passejar sense angoixa. I voler és el primer pas per poder.