Molt malalta ha d'estar una societat quan algunes de les persones que hi viuen no gosin abandonar les seves llars ni per dur els nens a escola, per por a no poder tornar-hi. Aquesta és justament la situació de moltes famílies de Ciutat Meridiana que s'han trobat que en els pocs minuts que triguen a dur els fills a classe hi ha qui aprofita per canviar els panys i executar un desnonament més que forçós. I per acabar-ho de reblar, sembla que ni els jutjats ni els serveis socials n'estaven al cas.
Aquesta és la realitat d'una part del nostre país. Aquesta és una realitat en què una família pot perdre tot el que té, casa i possessions personals, fins i tot al marge dels procediments formals i legals, i per això es veu obligada a triar entre protegir allò que és seu i el seu sostre, o dur la canalla a escola. La decisió, de moment, sembla apostar pel present i no quedar al carrer, encara que sigui a costa d'hipotecar el futur per manca d'educació.
Ja podem anar parlant de protecció jurídica, d'estat del benestar i de polítiques socials. Ja podem crear plataformes de protesta i, fins i tot, ja podem anar situant activistes en llocs amb capacitat de decisió. Mentre ho fem, hi ha qui no té més remei que defensar, minut a minut, el seu petit territori familiar, a qualsevol preu.
Aquesta és, també, la Catalunya rica, plena, desvetllada i feliç. Això sí, tothom, sobretot les administracions implicades, tenen clar el diagnòstic: hi ha un problema, i ens ho hem de fer mirar. Però entre reflexions, reunions i diàlegs estèrils, seguir confinats a casa, per si de cas.