Si repassem la llista dels set pecats capitals, en podem destacar un especialment, ja que és el que, de sempre, ha estat considerat el més greu o, fins i tot, l'origen de la resta. Em refereixo a la supèrbia, aquest desig irrefrenable de ser més important o més atractiu que els altres.
De casos de supèrbia en trobaríem tants com volguéssim. Si mirem la classe política, per exemple, potser ens vindria al cap aquell Aznar deixant anar allò que "a mi ningú m'ha de dir quantes copes puc beure", o tota la colla de polítics mediocres que pel simple fet d'haver format part d'una determinada llista i haver estat elegits, ja es creuen amb dret a tot (governs, parlaments i ajuntaments n'estan plens i no crec que calgui entretenir-s'hi gaire a posar exemples). El darrer cas el vam saber ahir mateix. Luis Bárcenas, extresorer del PP, anava ahir a signar al jutjat de Vielha, ja que és per allà passant les seves sempre merescudes vacances, malgrat tots els embargaments judicials, conduint un gran tot terreny que no va tenir cap dubte a aparcar en una plaça reservada a discapacitats. Només faltaria. El cotxe és gros, necessita un lloc ample i el conductor no pot perdre temps buscant aparcament.
La imatge de Bárcenas crec que retrata perfectament què és la supèrbia. Aquesta imatge és el millor exponent d'aquell clàssic hispà: "usted no sabe con quien está hablando" tan representatiu del franquisme, encara molt viu.
Com que cada pecat capital té una virtut contraposada, a la supèrbia li correspon la humilitat. Difícil ens ho posen. De moment, l'únic que podríem contraposar a la supèrbia serien els vots, però es veu que ni així. Hi ha hàbits, ni que siguin pecaminosos, tan, però tan, arrelats, que fins i tot conviden més a l'humor que a la condemna. I així ens va.