Quantes dones, en un moment o altre de la vostra vida no heu dit, o si més no heu pensat, que en una altra vida us agradaria néixer home? No m'estranya. Ser home és fàcil, però ser dóna és una constant cursa d'obstacles, una criminalització perpètua i una feina esgotadora.
L'Edat Mitjana i el concepte d'amor cortès van anar consolidant la imatge de la dona com a ésser perfecte, gairebé inabastable i, per tant, destinada als altars, mentre la vida real anava per un altre camí, entre aquests ideals femenins i altres dones més mundanals destinades al repòs del guerrer. Al llarg dels segles, aquest estereotip de perfecció s'ha mantingut com a referent femení, però ara amb la dona arran de terra, a peu de carrer, amb totes les obligacions per complir i amb totes les perfeccions per preservar. Perfeccions (morals, estètiques i de tota mena), dit sigui de passada, que mai no se'ns exigeixen als homes.
Avui, us proposo la lectura d'aquest magnífic article. A tall d'invitació a la lectura, només aquest breu fragment: "si te sales del papel que la sociedad te ha asignado, prepárate para ser culpada por todos y hasta por ti misma". I és que la submissió constant, obligada i inclús inconscient a l'home és omnipresent, i creix entre els més joves. Ja comença a haver estudis que avancen que entre les adolescents el primer és la seva parella, per davant dels seus desigs, aficions o necessitats. Si això és cert, tenim -i tindrem- un seriós problema.