per en 24 Agost 2013
873 Vistes

Maria Mercè Marçal va escriure:  "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida."  I francament penso que aquests dos versos els hauríem de tenir escrits a la porta de casa perquè cada dia, en obrir-la per sortir al carrer, se'ns gravessin al cap, com un mantra.

Tenim una tendència natural a fixar-nos més en allò que ens manca que en allò que realment se'ns ha donat o que hem aconseguit.  És humà, i segurament és el que ens manté alerta l'esperit de superació i espanta la complaença i la resignació.  Però també és el que de vegades nos ens deixa valorar adequadament allò que som, que tenim i que representem.

D'entrada som persones, homes o dones, que hem nascut, per casualitat, en un determinat país, oprimit, però en una de les zones més socialment privilegiades del planeta i, en la major part dels casos, en una classe no privilegiada, la qual cosa ens permet veure el món d'una determinada manera, amb uns paràmetres de justícia social concrets i valorar tot allò que amb molt d'esforç aconseguim.

Us convido a reflexionar sobre la immensa sort que tenim de seguir vius, més o menys sans, i de disposar de tot allò de què disposem, sobretot més enllà dels cotxes, de la roba o de les cases.  Perquè els que no som de classe alta ni de nacions poderoses, sabem valorar els amics, la família, la parella, els fills, i també l'esforç,  la constància  i la il.lusió.  En definitiva, tot allò que realment ens aporta alguna cosa i que tot sovint només valorem quan ho perdem, o quan ens trobem davant d'algú que no ha gaudit mai de tots aquests dons que a nosaltres ens semblen tan naturals.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.
miquel pubill
llàstima que no s´ho llegeix molta gent...
25 Agost 2013