Vivim dies estranys, dies d'alguna manera fins i tot contradictoris, en què el somnis, les il.lusions, prenen volada i en què, d'una manera o altra, sempre hi ha alguna cosa que ens retorna a la realitat, a allò que som i que tenim; sempre acabam tornant a tenir els peus al terra.
Avui vull enllaçar una cançó i un poema i que he recuperat les darreres hores. La primera ens parla dels somnis i de com arribar-hi. Els versos, per la seva banda, ens recorden les nostres limitacions i la necessitat de no esperar massa de gairebé ningú. Cada paraula del poema és imprescindible i està posada al lloc exacte, igual com cada nota de la cançó d'Springsteen. Davant de tanta perfecció i de tanta lucidesa, no em sé estar de reproduir els tres darrers versos de l'inoblidable Miquel Martí i Pol, a mode d'avançada: "Tens el que tens i res més. Fes-te en mar /o bé queda’t en terra, tant se val, / però no esperis dons ni meravelles."
I ara, que cadascú ompli, a la seva manera o com millor li plagui, de contingut els somnis, les notes i les paraules, a mig camí entre la fantasia infinita i la realitat, sempre limitada.
https://www.youtube.com/watch?v=R3ZMfPXgd_M
No esperis dons (Miquel Martí i Pol)
Possible fos, i ara mateix faríem
un gran salt endavant, o potser enrere,
per quedar sols, i lliures, i feliços.
I encendríem fogueres de concòrdia
i amb vi, danses i amor celebraríem
la plenitud finalment assolida.
Possible fos. Però ja saps que el temps
no pot sotmetre’s ni manipular-se
i saps també que el cos, prudent, refusa
certs moviments, certes impertinències.
Malfia’t, doncs, de tot el que no sigui
fer camí pas a pas, i tanca els ulls
davant aquells que constantment agiten
estendards amb anuncis i proclames.
Tens el que tens i res més. Fes-te en mar
o bé queda’t en terra, tant se val,
però no esperis dons ni meravelles.